Cuerpo místico, de Celia Espadas

Un espectacle que pretén parlar d'aquesta dualitat de cossos. El cos social, o publicitari, enfront del cos escultòric, o artístic. Parla de la dicotomia entre forma i expressió, entre contingut i contenidor. PARAULES DE LA CREADORA (Celia Espadas) El meu principal interès com a coreògrafa de "Cuerpo místico" ha estat generar un univers narratiu per a donar-li veu, i forma, a les reflexions i imaginaris que m'alberguen, i que anhelava compartir. M'interessen els diferents estats que travessen els intèrprets durant el desenvolupament de la peça, i com l'espectador es fa participi d'aquest viatge, endinsant-se en el suggeriment del moviment, de la música i de l'espai. La forma ha estat el resultat, ja que el meu focus coreogràfic se centra principalment en la creació d'un espai que es viu, que es mou, que es pensa i és pensat, narrant a l'espectador un fil conductor però que, al seu torn, permet una interpretació subjectiva de l'obra. SINOPSI El cos ha deixat de ser cos per a ser imatge d'un cos. Un cos estàtic, formal, pur, net i llis. Un cos buit, oblidat d'experiències i de la memòria, perquè aquestes deixen empremta. No volem el pas del temps, ni cicatrius, ni arrugues, ni un gram de més, ni gravetat. No volem vida. El cos enfront de la vida. El cos com a façana del no-res, com a hostal per a altres cossos. Cossos amb cossos. Cossos per a ser aprovades, per a ser consumides. El nostre cos com a objecte. Com a falsa aparença, com a engany. Les mentides del cos. Ens privem, ens culpem, ens obliguem en un enganyós 'cuidar' al nostre cos. Ho estem oblidant, ens estem oblidant d'ell. No obstant això, el cos ha estat sempre plasmat en l'art com a excusa representativa de l'emoció, de la sensibilitat. L'escultor, partint d'un simple filferro, dona forma a un cos. Amb paciència, amb temps i insistència. Fang sobre fang. Matèria abstracta que resulta acabar en forma. En cos. Un cos que evoca sense parlar, sense moure's. Un cos que expressa sense pretendre, que evoca sense mentir. Aquesta creació coreogràfica pretén parlar d'aquesta dualitat de cossos. El cos social, o publicitari, enfront del cos escultòric, o artístic. Parla de la dicòtoma entre forma i expressió, entre contingut i contenidor.