PAZZO (FOLL)

CARTA DE L'AUTOR  "Què queda quan ja no queda res? Si des que tenim memòria sempre hem estat en crisi i la cosa ha anat a pitjor, per què totes les generacions parlen d'una anterior "època daurada"? I on és la nostra? És que ja ha passat o encara ha de venir? És això que vivim ara, potser, la nostra època d'esplendor?... On ha anat a parar l'alegria? Quina responsabilitat en tinc jo en tot plegat? De tu? Quina obligació tinc jo envers la meva herència? Per què si se suposa que ara "estem millor que mai" jo tinc aquest nus constant a la gola i aquest mal d'esquena?" Amb aquests pensaments no gaire encoratjadors vaig començar l'escriptura de la partitura del que seria PAZZO, una petita opereta verbal i apocalíptica per a dos pallassos en clau de misèria i notes d'humor. En Francesco i en Dàrius viuen entre les restes calcinades i malmeses del que fa molts anys va ser un dels circs més grans i importants del país. En Francesco era l'amo del circ i juntament amb el pare d'en Dàrius, en Tonino, una de les seves majors atraccions. En Dàrius no coneix res d'aquella època, només el que n'ha sentit a parlar. Ara l'instint el crida... però en Dàrius no està preparat per respondre aquesta crida. PAZZO parla del testimoni generacional just en el moment que canvia de mà, de la màscara que cau, la de l'individu, però també la social; parla dels lligams familiars imposats genèticament i de les obligacions imposades socialment... de tot allò que se suposa que ens ha de fer ser qui som. SINOPSI En Dàrius i en Francesco, dos artistes de circ, malviuen de fa anys en una caravana situada al mig del camp, lluny del poble. Tots dos intenten trobar la manera de mantenir viva la flama del seu ofici i de l'art però sense gaire èxit, fins que un dia en Francesco decideix tornar a aixecar un únic passi de comiat, deu anys després que l'últim espectador abandonés la seva carpa. La idea sembla de bojos fins que, per a sorpresa de tots dos, algú compra una entrada.