Talking Heads

Tres dones parlen sense parar amb un inconfusible humor britànic Alan Bennett va escriure aquests monòlegs per a la BBC entre el 1988 i el 1998. Evocadors de la seva infància viscuda en alguna zona rural d'Anglaterra entre els anys 40 i 50, Bennett explica que va aprendre ben aviat una valuosa lliçó: la vida és allò que ocorre en algun altre lloc. Bennett retrata amb un humor molt britànic una sèrie de personatges insignificants, unes existències sense futur que, per no lliurar-se al vertigen del buit i crear la il·lusió de la vida, parlen sense parar. Hi ha alguna cosa en aquests monòlegs que em resulta pertorbadora. Se m'escapa per quina raó allò que pertorba resulta, sovint, fascinant. Però és així. Em fa l'efecte que la lucidesa de Bennett s'introdueix dins l'ànima humana de la mateixa manera que un laparoscopi ho fa dins el cos humà. Bennett mira els seus personatges d'igual a igual. No des de la pena, sinó des de la compassió. No des del judici, sinó des de l'empatia. I, el cert és que, a mi, em cauen bé. Les protagonistes d'aquests tres monòlegs no expliquen mai la història completa. Només relaten el seu punt de vista, possiblement injust cap als altres personatges dels qui parlen. I ho fan des de la seva saviesa, des de la seva bogeria, des del seu dolor. I, sobretot, des de la seva infelicitat. Perquè les protagonistes de Bennett estan atrapades. Potser podríem dir que són una mica simples o una mica comunes o una mica passades de moda, però són, essencialment, tres persones que intenten explicar-se a si mateixes per què tenen la desagradable sensació que la vida els ha passat de llarg. Lina Lambert