Txaikovski 5

Un gran desplegament de profund sentit melòdic, una mostra de domini magistral del color orquestral, l'apoteosi d'una dansa on es trenquen els límits del que és reglamentari: tot això és la Simfonia n. 5 de Piotr Ilitx Txaikovski, una partitura que, després d'una de les seves crisis creatives, culmina un període de maduresa cap a una escriptura més subtil i quirúrgica, i que s'ha situat entre les més cèlebres del seu catàleg. Es tracta d'una obra assentada en el gran repertori orquestral que no dona treva: només un vals s'atreveix a interrompre el discurs al tercer moviment, com si se celebrés una festa innocent enmig d'una guerra, que esclata al presto final.Richard Strauss vivia dies difícils quan va compondre el seu Concert per a oboè, una obra mestra de la música per a aquest instrument que il·lumina enmig de la penombra. Repudiat pel Tercer Reich i assistint a la destrucció de llocs com el Teatre Nacional de Munic, tot i això, el compositor va donar a llum una joia de la seva creació tardana, buscant la bellesa darrere les ruïnes. En la seva gènesi destaca la figura de John de Lancie, oboista i un dels soldats nord-americans que visitava casa seva al final de la Segona Guerra Mundial, com explica la nota del manuscrit: 'Concert per a oboè inspirat per un soldat americà?'.