Rundfunk

El punt de partida d'aquesta peça és el protagonisme absolut de la ràdio per al desenvolupament de la música contemporània, des dels laboratoris d'electrònica experimental ?acollits en la majoria dels casos per diferents emissores de ràdio? fins a la ràdioart. Això no obstant, al mateix temps, la ràdio i tot el que s'hi associa quant a gravació, modificació i reproducció del so ha experimentat grans canvis que han deixat obsoletes algunes peces pioneres de l'electroacústica (que, amb tot just 60 anys, ja es consideren clàssics) i ha engendrat estils i gèneres (pensem, per exemple, en el rendiment de l'Auto-tune). En aquesta peça es treballa amb nou sintetitzadors històrics ?l'orgue Hammond, el Minimoog i el Yamaha DX7? recreats històricament en forma de programari, que és el que empren els instrumentistes davant de l'ordinador i el teclat. D'aquesta manera, Enno Poppe busca certa estranyesa en la sonoritat, que se n'evidenciï, per dir-ho d'alguna manera, la falsedat. Com el mateix autor reconeix, no hi ha més retòrica en la peça que el mateix so, que es treballa des de cert fetitxisme postmodern, sense nostàlgia i des de la total disponibilitat dels mitjans.